Tercer i quart món SVMFiC

 UN ESTIU SENSE “VACANCES EN PAU”

Era un dia de principis d’agost de l’any 1996 quan vaig anar amb els meus pares a l’edifici  de la Creu Roja, on tenia en aquell moment la seu la ONG Smara, a replegar a una xiqueta sahrauí que venia a passar un mes a la nostra casa. Vam haver d’esperar una estona que arribara l’autobús ple de nens i nenes d’entre vuit i dotze anys il·lusionats perquè venien a passar un mes de vacances a diferents pobles de la província de Castelló. 

La nena que ens havia tocat en acollida es deia اغبيلة محمد i a nosaltres ens van dir que es pronunciava més o menys com a “Gabal”. Així ens vam  dirigir a ella. Però notàvem que no se sentia identificada amb eixe nom. Al final vam acabant dient-li Bela, que sembla que era més paregut a cóm es pronunciava el seu nom. 

Aquesta nena tenia 12 anys. Venia, com la resta de nens i nenes, tota bruta i amb una bossa amb un poc de roba tan bruta com ella. Va estar callada tota l’estona que va durar el viatge fins a l’apartament on vivíem en Benicàssim. Només va fer algunes expressions de sorpresa quan va veure la mar. Era la primera vegada que eixia del camp de refugiats de Tindouf i era la primera vegada que veia tanta quantitat d'aigua junta. La següent sorpresa va arribar quan va haver de pujar les escales fins arribar al portal i després a l’ascensor. Eren coses que mai havia vist fins aquell moment. Només arribar a casa vam voler dutxar-la i canviar-li aquella roba vella i bruta. Va ser molt estrany per a ella veure cóm eixia l’aigua de l’aixeta i de la dutxa. Aquests són només alguns exemples de cóm les coses quotidianes per a nosaltres i els nens que viuen en països desenvolupats poden sorprendre a persones que mai han conegut les comoditats de les que gaudim en el primer món.

Des de mitjans dels anys 80 diferents ONGs de tota Espanya, mitjançant el programa “Vacances en pau”, han dut durant els mesos d’estius xiquets sahrauis per a que convisquen amb famílies d’ací. En el pas del temps ha augmentat el número d’ONGs que participen en aquest programa i en els últims anys arriben fins a 10.000 nens repartits per tot el país. 

Aquest programa no pretén donar als nens en acollida de forma indefinida a les famílies espanyoles. Tots els nens tenen ganes de tornar amb les seues famílies amb les que viuen feliços. L’objectiu d’aquest programa és donar la possibilitat als infants que viuen en els campaments de refugiats d’eixir de les dures condicions amb les que es troben durant els mesos d’estiu, en els que poden arribar fins al 50ºC. Al mateix temps s’aprofita per a fer-los reconeixements mèdics i facilitar-los tractaments que no podrien tindre en el lloc on viuen. Durant el temps que estan ací tenen l’oportunitat de gaudir d’una alimentació variada que pot millorar les deficiències nutricionals conseqüència de les carències que tenen en els campaments. En aquests mesos tenen la possibilitat de reforçar l’aprenentatge del castellà, segona llengua oficial de la República Àrab Sahrauí Democràtica, al mateix temps que es relacionen amb nens i nenes espanyols de la mateixa edat amb els que poden compartir moltes experiències. El fet de que cada any vinguen aquests nens permet que la societat espanyola puga conèixer la causa sahrauí a través d’aquests xiquets i es pot concienciar del problema que presenten des de fa més de 40 anys. 

Malauradament, aquest any, degut a la situació d’alerta sanitària per covid-19, s’ha hagut de suspendre aquest programa en totes les localitats d’Espanya. En aquests moments no s’ha notificat cap cas positiu en els campaments de Tindouf però si els nens vingueren al nostre país i estigueren convivint amb les famílies i amics tindrien risc de contagiar-se i transmetre la malaltia als seus familiars quan tornen als campaments. Allí les condicions sanitàries no són comparables a les que podem trobar en els centres de salut i hospitals de les nostres ciutats i en el cas de que el virus arribara als campaments hi hauria conseqüències molt negatives. En aquest moment en els campaments viuen unes 173.600 persones per a les que hi ha dos hospitals centrals amb 150 llits cadascú, un hospital regional en cada una de les províncies, que tenen entre 30 i 50 llits, i un dispensari en cada barri. En aquests centres sanitaris hi ha carències de personal sanitari qualificat i mitjans de diagnòstic i tractaments adequats. I moltes vegades precisen de la cooperació d’ONGs sanitàries com Creu Roja o Metges del món que fan expedicions per a dur medicaments, equips de protecció o per a formar als sanitaris que hi ha en els campaments.

Esperem que per a l’estiu que ve aquesta pandèmia estiga ja controlada i que els nens i nenes sahrauís puguen tornar a vindre sense risc de contagiar-se ni dur el virus als campaments de Tindouf.

Magaly Martinavarro i Blocona 

Metgessa de Família i Comunitària 

Grup de treball de Tercer i quart món de Sovamfic